http://tryoutsthemovie.wordpress.com/
(Presentació a l'Institut Europeu de la Mediterrània, 6 de maig de 2014)
Sempre he
trobat estimulants les iniciatives creatives que des de l’àmbit de les arts
plàstiques, escèniques i cinematogràfiques, intenten mostrar les contradiccions
més que obvies que incorpora el coneixement i el reconeixement de les
identitats plurals. Són assaigos (tryouts)
molt reeixits que intenten que ens fixem en el que és evident, però que ens
entossudim a no voler veure: que aprendre a acceptar que vivim en una societat
amb persones que tenen identitats diferents, que ordenen la seva vida d’acord
amb codis i patrons morals que no sempre coincideixen, vol dir assumir que
sempre existirà el desacord. A vegades un curtmetratge de només catorze minuts
ens obre molts més interrogants, que no pas una desena de treballs acadèmics,
permanentment enrocats en hipòtesis sense resposta.
El video de
Susana Casares em recorda (i crec que a molts de la sala també), a aquell que
l’any 2005 va dirigir en Xavier Sala, Hiyab,
i d’altres fets en països europeus. Tots es troben relacionats amb joves i amb
el contrast entre les seves identitats. En todos dos casos es produeixen
situacions de pèrdua. En un i altre curt es plantegen dues preguntes
recorrents: perquè sóm tant reactius a acceptar un determinat tipus
d’identitat? I perquè aquesta es troba sempre relacionada amb la construcció
d’una identitat femenina, mitjançant la presentació social del cos de la dona?
Fixeu-vos que són aquestes les qüestions que ens interroguen en primera persona
després de veure videos com aquest. En canvi, ens entossudim amb una cadència
que sembla impossible d’interrompre, a fer-nos altres preguntes: perquè aquests
joves volen mantenir les identitats heretades dels seus pares? És que no es
troben a gust en la nostra societat? Què ha fallat en el seu procés d’integració?
Perquè el hijab? I així, successivament…
Com si no haguéssim entès res dels processos que, des de fa dècades, anem
analitzant, observant o explicant.
La
quotidiana realitat que expresa la voluntat de Nayla de formar part d’un grup
d’animació del seu institut, ben podria ser projectada en molts altres
escenaris quotidians de la societat catalana. Hi podriem trobar molt exemples
de situacions en les que les identitats i les pertinences són posades a prova,
demostrant la seva fragilitat, maleabilitat o resistència. Totes aquestes són
condicions pròpies de la física dels materials, aquella branca essencial de les
ciències tecnològiques que ens diuen les propietats que ens poden mostrar
determinats materials en rebre alguna pressió concreta. Perquè encara no hem
sabut elaborar una ciència dels materials amb el que es construeixen les
nostres identitats? Perquè no hem sabut elaborar lleis i teoremes que
establirien les condicions adeqüades per a l’expressió i reconeixement
d’identitats singulars, i quines en les que no és possible fer-ho? Perquè –i
ara em refereixo explícitament a la decisió presa per la Nayla al final
d’aquest video- hem de deixar que siguin les persones les que sacrifiquin les
seves identitats per tal de no ser rebutjades?
Fa poc vaig
acabar de llegir un llibre del filòsof alemany Axel Honneth, un dels principals
teòrics del principi de reconeixement, amb un títol força eloqüent: La sociedad del desprecio. En un moment
de la seva obra, Honneth, impregnat de l’herència de l’humanisme reformista de
l’escola crítica, es lamenta del fet que les successives dinàmiques d’exclussió
en les societats occidentals hagin provocat que molts col·lectius se sentin que
s’han caigut de la “xarxa social del reconeixement” i que, per tant, hagin de
buscar formes alternatives de “lluitar en contra de l’experiència del menyspreu
i la humiliació”. Ja us podeu imaginar quina interpretació en podem fer avui en
dia de les paraules de Honneth.
Perquè
aprofito aquesta cita per a parlar sobre Tryouts?
Doncs perquè en aquests temps en els que hem assumit la crua realitat de viure
en una crisi multinivell, sembla com si parlar d’identitats sigui accessori,
sigui quelcom que no toca, que és un luxe, quelcom que no ens podem permetre
mentre perillin les nostres condicions materials. És la crisi actual la certificació
de la mort per inanició del multiculturalisme que tantes ments preclares havien
predit? Potser caldria recordar que les identitats no són patrimoni exclussiu de
pobres, marginats i minories. I que jo aspiro a viure en una societat que
defineixi clarament les millors condicions possibles, per a que els seus
membres puguin expressar lliurement les seves identitats culturals, religioses,
polítiques, o de gènere, entre d’altres.
Definir una
identitat sempre és més fàcil que definir els patrons de convivència entre
elles. Això ho expliquem els antropòlegs dient que allò que forma part d’un
bagatge propi es converteix en un mecanisme de reproducció social, mentre que
les fronteres que es creen entre identitats actuen com a punts de referència o
marcadors de la diferència. Però seguim desconeixent els mecanismes que
faciliten la hibridació, la superació no lesiva dels límits identitaris, la
co-identificació inclussiva. Encara tenim molt a estudiar.
Cóm
interpretar la pèrdua que assumeix Nayla per tal de formar part del grup
d’animadores? En podriem encetar un interessant debat, sobre el sentit de la
seva pèrdua (el component simbòlic del cabell, sacrificat), o més globalment,
sobre l’acceptació de la pèrdua com a condició per a entendre la
complementarietat entre identitats diferents. És evident que una identitat
majoritària té molts més problemes per acceptar qualsevol mena de pèrdua, que
no una minoritària, de la que s’espera que sigui més flexible a assumir canvis.
Deixo una pregunta sense resposta: és aquest el sentit d’una societat
veritablement intercultural?
Potser algun
dels presents s’estranyarà de què en la meva exposició, encara no he parlat
d’islam ni de musulmans. I és ben cert; m’han descobert, no tenia cap intenció
de parlar-ne. Veritablement era necessari per a entendre el que ens vol
explicar el video? La pregunta que els hi deixo sobre la taula és: tindria
sentit seguir parlant d’identitats si poguessim garantir la igualtat
d’oportunitats per tots els membres de la nostra societat?
