Aquest és el text que el dimecres passat vaig proposar com a introductori per al debat amb Natàlia Andújar, Muhamad Iqbal i Taoufiq Cheddadi, a la seu de l'Institut Europeu de la Mediterrània. El debat va servir com a introducció al seminari sobre l'islam al sud d'Europa que s'ha organitzat a la Universitat de Barcelona els dies 28 i 29 de novembre.
L’any 2014 ha estat marcat com una data assenyalada per al futur de
Catalunya. També ho és per als musulmans que viuen a Catalunya: farà quaranta
anys que es va obrir el primer oratori a Barcelona. Pensar el futur d’una
minoria religiosa, present des de fa quatre dècades en el si d’una societat com
la catalana, que sembla haver apuntat la seva proa vers un futur com a nació
independent, actualitza alguns dels habituals interrogants que hem formulat en
els darrers anys. Seran els musulmans de Catalunya els que definiran la forma
de l’islam català: premissa principal. Però en interacció continua amb la
societat catalana, on s’han consolidat arguments reactius i xenòfobs: premissa
complementària. I, al mateix temps, sabent llegir els esdeveniments en l’escena
internacional, que acaben generant marcades pertinences transnacionals:
premissa contextual.
Predir que el futur –per no parlar del present- de l’islam a Catalunya
es conjugarà en clau transnacional, no pot ser resolt en termes de lleialtat a
un projecte de societat o de país. Vol dir que les referències amb que es
pavimentarà el camí vers a la configuració d’aquesta presència islàmica, seran
per definició diverses, heterogènies i discrepants. La manca d’unanimitat en el
si d’aquesta presència caldrà entendre-la com a indicadora de la seva vitalitat
interna; contribuir a la configuració d’un islam uniforme, és la pitjor contribució
possible en aquest procés per part de la societat i les institucions catalanes.
Ara, com fa quaranta anys, la presència contemporània de l’islam
serveix per a mesurar la capacitat de la societat catalana per a entendre’s a
si mateixa com a realitat diversa. I, igualment, els musulmans de Catalunya
difícilment poden quedar-se al marge del que proposa l’aposta per a la
sobirania nacional en un escenari marcat per a una crisi social i econòmica
sense precedents. Quan, per una banda, es volen imposar els arguments
islamòfobs, i per l’altre, proliferen els quimèrics discursos de retorn a les
essències doctrinals, és quan s’aprecia amb més claredat la intrincada
correspondència que s’estableix entre Catalunya i l’islam. Per tal d’evitar la
dissolució de la convivència que proposen ambdós arguments, ja és temps de
canviar el registre dels discursos: ni uns poden seguir preguntar-se “Què volen
aquesta gent…”, ni altres anunciar que “Nosaltres no sóm d’eixe mon…”.