QUIN ISLAM PER A QUINA CATALUNYA?

Aquest és el text que el dimecres passat vaig proposar com a introductori per al debat amb Natàlia Andújar, Muhamad Iqbal i Taoufiq Cheddadi, a la seu de l'Institut Europeu de la Mediterrània. El debat va servir com a introducció al seminari sobre l'islam al sud d'Europa que s'ha organitzat a la Universitat de Barcelona els dies 28 i 29 de novembre.

L’any 2014 ha estat marcat com una data assenyalada per al futur de Catalunya. També ho és per als musulmans que viuen a Catalunya: farà quaranta anys que es va obrir el primer oratori a Barcelona. Pensar el futur d’una minoria religiosa, present des de fa quatre dècades en el si d’una societat com la catalana, que sembla haver apuntat la seva proa vers un futur com a nació independent, actualitza alguns dels habituals interrogants que hem formulat en els darrers anys. Seran els musulmans de Catalunya els que definiran la forma de l’islam català: premissa principal. Però en interacció continua amb la societat catalana, on s’han consolidat arguments reactius i xenòfobs: premissa complementària. I, al mateix temps, sabent llegir els esdeveniments en l’escena internacional, que acaben generant marcades pertinences transnacionals: premissa contextual.

Predir que el futur –per no parlar del present- de l’islam a Catalunya es conjugarà en clau transnacional, no pot ser resolt en termes de lleialtat a un projecte de societat o de país. Vol dir que les referències amb que es pavimentarà el camí vers a la configuració d’aquesta presència islàmica, seran per definició diverses, heterogènies i discrepants. La manca d’unanimitat en el si d’aquesta presència caldrà entendre-la com a indicadora de la seva vitalitat interna; contribuir a la configuració d’un islam uniforme, és la pitjor contribució possible en aquest procés per part de la societat i les institucions catalanes.

Ara, com fa quaranta anys, la presència contemporània de l’islam serveix per a mesurar la capacitat de la societat catalana per a entendre’s a si mateixa com a realitat diversa. I, igualment, els musulmans de Catalunya difícilment poden quedar-se al marge del que proposa l’aposta per a la sobirania nacional en un escenari marcat per a una crisi social i econòmica sense precedents. Quan, per una banda, es volen imposar els arguments islamòfobs, i per l’altre, proliferen els quimèrics discursos de retorn a les essències doctrinals, és quan s’aprecia amb més claredat la intrincada correspondència que s’estableix entre Catalunya i l’islam. Per tal d’evitar la dissolució de la convivència que proposen ambdós arguments, ja és temps de canviar el registre dels discursos: ni uns poden seguir preguntar-se “Què volen aquesta gent…”, ni altres anunciar que “Nosaltres no sóm d’eixe mon…”.