Deu anys ja dels atemptats de Madrid

Deu anys ja dels atemptats de Madrid. Temps necessari per a poder tancar ferides, que en el meu cas no vàren ser de sang, però si provocades per un sentiment de vergonya respecte a la manera en que la institució de la que llavors formava part, la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, va respondre a aquesta tragèdia. Durant el matí del 13 de març de 2004, vaig escriure a mà totes les impressions viscudes al llarg dels dos anteriors dies, i em vaig prometre a mi mateix que una dècada més tard les faria públiques. Ho faig ara, sense cap mena de ressentiment, però sí amb la voluntat d'evitar que l'oblit no ens permeti enfrentar-nos amb la nostra memòria, i amb la nostra vergonya.

“El matí de l’11 de març havia finalitzat la meva classe de pràctiques de cotxe, i el meu professor m’havia deixat a l’estació de Vilafranca del Penedès. Com era habitual, aprofitava el viatge fins a Barcelona per a llegir. No recordo si portava un llibre o la fotocòpia d’un article. En arribar a Barcelona vaig fer el meu trajecte habitual a peu, des de l’estació d’Arc de Triomf fins a Via Laietana. En entrar a l’oficina, la Montse Guallarte em va comunicar que havia hagut un gran atemptat a Madrid. Faltaven uns quants minuts per a les 9 del matí. Vaig entrar en el meu despatx, però ni tant sols vaig encendre l’ordinador, ja que a aquella hora havia quedat amb l’amic Ignasi Álvarez Dorronsoro, per a prendre un cafè. No ens vàrem fixar si en el bar estava posada la televisió. Mitja hora més tard estava de nou al despatx, i ja em vaig assabentar a partir de les notícies dels diaris per internet, que havia estat un atemptat especialment sagnant. El primer que vaig pensar va ser trucar a Madrid, a casa del meu tiet Satur, per a preguntar-li per ell i la resta de família que viu a Madrid. Ell em va dir que estava bé, però, molt nerviós, va començar a cridar-me al telèfon: “ETA son unos asesinos y unos bárbaros. Ves, es eso lo que ha conseguido ese malnacido de Carod!!” (fent referència a les indiscretes converses que aquest va mantenir amb representants d’ETA a Perpignan). Jo li vaig demanar que es tranquilitzés, que el que era important era que ningú de la familia fos víctima dels atemptats. Li vaig dir que després li trucaria. De nou el terrorisme, de nou ens tornàvem a trobar de nou amb el dolor, aquest cop a Madrid. Potser acostumat a aquesta funesta rutina, vaig seguir fent la meva feina, i de tant en tant mirava les imatges que alguns mitjans anaven mostrant per internet. En aquell moment, la meva situació a la Direcció General tenia data de caducitat, ja que la directora general, la sra. Montserrat Coll, ja em va comunicar que no volia comptar amb mi, i que el mes de juny finalitzaria la meva vinculació laboral. Durant aquell periode se’m va encarregar de fer un estudi sobre l’estat dels cementiris musulmans a Catalunya. El meu anterior càrrec, com a responsable d’estudis de la Direcció General havia quedat suspès. Per aquell temps, jo ja n’era conscient de que la meva seria una presència transitòria, i que ja no podria aportar res més que el que em fos sol·licitat per la directora general. El meu company Manel Lecha fou encarregat de les relacions amb les comunitats musulmanes, i jo li hauria de donar suport fins el mes de juny. Com una funesta costum, cap al migdia, ens vàrem apropar, ell i jo, a la concentració silenciosa que habitualment es feia a la Plaça Sant Jaume quan es produia un atemptat. Allà hi havia membres del govern de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. Vàrem saludar a companys i companyes d’altres serveis del Govern. Trencant el silenci s’escoltaren crits en contra d’ETA i en contra dels terroristes. A mi em va sonar el telèfon. Era en Joan Uribe, sargent dels Mossos d’Esquadra, al que els seus caps havien encarregat dedicar-se al seguiment dels potencials casos de terrorisme islamista. La seva trucada em va deixar de pedra: “potser no ha estat ETA”, em va dir. Jo de seguida li vaig comunicar al meu company Manel, que es va quedar tant sorprès com jo mateix. Ràpidament vàrem tornar al despatx per a comunicar-li a la sra. Coll aquesta informació. Li vàrem demanar poder-nos reunir urgentment per a que tingués constància del fet. Com que en aquell temps ja s’havia definit la jerarquia dins de la Direcció General, va ser en Manel qui li va comunicar la informació. Davant nostre, la sra. Coll, incrèdula, va dir: “bé, però encara no hi ha proves d’això, oi?”. “Cert”, vaig contestar jo, “però si es confirma aquesta hipòtesi, doncs potser caldrà prendre alguna decisió”. Ens va encarregar que fessim un seguiment dels esdeveniments per a veure si podiem descartar aquesta autoria o si començaven a aparéixer noves proves. Des del meu despatx em vaig posar en contacte amb membres dels serveis d’informació. Vaig tornar a trucar a Mossos per a dir-lis que ens informessin tant aviat com apareguessin noves notícies, i també vaig fer un truc a la Guàrdia Civil. La idea que els hi volia transmetre era que estàvem a l’espera de notícies, i en previsió de poder fer quelcom per tal de poder evitar alguna mena de reacció social contra els musulmans. També ens vàrem posar en contacte amb representants del col·lectiu musulmà, que es vàren indignar per les suposicions que els hi feiem, tot i que després van interpretar millor la nostra trucada. He de reconéixer que el primer que m’ha vingut al cap aquests dies ha estat que algú ataqués una mesquita, o que alguna persona musulmana fos agredida. Em recordava del cas de l’atemptat d’Okhlahoma i temia que això ens passés a Catalunya. Era com si pogués ensorrar-se el camí que haviem estat fent en els darrers anys. També vaig trucar a la meva dona, Pilar, per a comunicar-li el fet. Ho vaig fer des del mòvil, al carrer, ja que pensava que ho havia de saber. Vaig aprofitar que estava al carrer per a empassar-me un petit entrepà, mentre trucava a altres companys periodistes. Tothom estava molt preocupat, perquè començaven a aparèixer informacions dels serveis d’informació britànics, que van ser els primers en començar a parlar de la hipòtesi islamista. En tornar a l’oficina, li anava informant de les meves converses a la sra. Coll que, no obstant, no aparentava cap mena de preocupació pel que estava pensant. Malgrat els dubtes que de cop m’embargaven respecte l’autoria dels atemptats, durant el dijous 11 de març, en cap moment em vaig relaxar. Vaig preferir imaginar-me el pitjor escenari possible, i assumir el risc de ser titllat posteriorment com a exagerat (si finalment l’autoria hagués estat d’ETA), que no com a poc previsor. La resta de la tarda va servir per a seguir intentant trobar més claus a internet i per a que la bateria del mòbil pràcticament se’m descarregués. Crec que cap a les cinc de la tarda, la sra. Coll ens va comunicar que marxava a casa. Jo li vaig dir, que si volia, li podria trucar a casa seva, ja que probablement m’arribaria més informació durant la nit. Ella em va respondre que ja li comunicaria demà, i que esperava que si es confirmava l’autoria islamista, no s’hagués de suspendre la reunió prevista entre el conseller primer, Josep Bargalló, i els representants del Consell Islàmic i Cultural de Catalunya, prevista pel següent dilluns 15 de març. Em vaig quedar mut: que la seva única preocupació en aquests moments fos una qüestió de protocol. Aquella tarda vaig sortir tard del despatx, i quan vaig arribar a casa, em vaig connectar de nou a internet per a conéixer nous detalls.

La rutina del dia següent començava a les set del matí, de nou al volant del cotxe de pràctiques. El professor em va clavar més d’una bronca, dient-me que “avui no estàs gaire fí, què et passa?”. Poc li vaig poder dir, doncs ja tenia el cap en un altre lloc. A les vuit, agafo el tren amb tres o quatre diaris sota el braç. A mig viatge em torna a trucar el Joan Uribe, indicant-me que els Mossos es volen entrevistar amb els responsables del Consell Islàmic i Cultural de Catalunya, i que ens demanàven el nostre suport per entrar en contacte amb ells. Jo li vaig dir que, donat que jo ja no ocupava cap càrrec a la Direcció General, li hauria de demanar directament a la directora. En Uribe em va respondre que ell tenia l’autorització de la consellera Montserrat Tura per a que les persones que els ajudessin a fer aquest contacte fossin el Manel Lecha i jo mateix. I em va recalcar que ja es posarien en contacte amb la sra. Coll. Arribo a l’oficina, i em trobo amb el Manel (al que ja havia trucat després de parlar amb Uribe, per tal de comunicar-li a la sra. Coll la intenció dels Mossos). Em confirma que ha parlat amb ella, i que vol que concertem aquesta reunió, que es celebrarà aquell divendres a les 11h a la seu del Consell islàmic al carrer Tallers. En Manel també em comenta que la sra. Coll avui vindria més tard a l’oficina. Jo li exposo algunes de les propostes que havia pensat: proposar un manifest de rebuig consensuat amb el major nombre de comunitats musulmanes de Catalunya, fer-li saber al Gabinet del President Maragall que estàvem movent això i, sabent que s’estava organitzant una gran manifestació a Plaça de Catalunya-Passeig de Gràcia, poder aconseguir que hi pogués haver una representació d’aquests col·lectius en la seva capçalera. Mentre anàvem a la cita amb els Mossos vàrem anar perfilant aquestes idees, doncs per la primera d’elles voliem comptar amb el suport del Consell Islàmic. La reunió a tres bandes no va durar més de trenta minuts, i tots ens vàrem aprestar a donar-nos suport en la resposta a aquesta situació. A la sortida, un grup de periodistes ens va abordar, i vàrem haver de donar-lis algunes excuses una mica rares per a evitar que ens identifiquessin. De retorn a l’oficina, en Manel va rebre la trucada de la sra. Coll que li preguntava cóm havia anat la reunió. Després de parlar amb ella, Manel em va comunicar que la sra. Coll tenia uns afers personals, que l’impedirien venir a l’oficina durant tot el dia. Això em va preocupar molt, ja que nosaltres no podiem entrar en contacte amb Gabinet de Presidència, ni encetar totes les iniciatives que haviem pensat per a que es pogués articular una resposta de condemna als atemptats per part de les comunitats musulmanes a Catalunya. En arribar a l’oficina de Via Laietana, vaig començar a redactar el text del manifest que calia consensuar amb les comunitats musulmanes. Quan ja tenia un primer esborrany, en Manel va entrar en el meu despatx per a revisar-ho junts. En entrar, va tancar la porta, i em va dir que avui la sra. Coll no vindria en tot el dia perquè havia decidit quedar-se a casa seva, per tal de poder preparar la calçotada que volia fer el dissabte, i a la qual havia invitat a diferents membres del govern català (*). Em vaig voler morir en aquell instant. La meva primera reacció va ser agafar la xaqueta i marxar a casa, però el Manel em va contenir, per a dir-me que haviem de fer el manifest, i que això era el més important de fer ara.

Vàrem fer un breu text de rebuig pels atemptats, mentre que per altra banda, localitzàvem els telèfons dels principals interlocutors de les comunitats musulmanes a Catalunya. La idea seria explicar-lis la nostra proposta, llegir-lis el contingut del manifest (o enviar-lis per fax), i després poder afegir el nom de la seva comunitat en la llista d’adhesions. Quan ens vàrem posar en contacte amb el Consell Islàmic, va sorgir el primer problema: ells havien preparat un comunicat diferent que estaven a punt d’enviar a la premsa. Els hi vàrem demanar que això que volien fer no era el que tocava fer ara, i que nosaltres ens estàvem exposant molt per tal que es pogués donar una imatge d’unitat en el si del col·lectiu. Finalment, es van avenir a consensuar els dos textos. Ens vàrem passar gairebé tot el migdia i començament de la tarda (era divendres, i era dia d’oració), trucant a comunitats musulmanes. Al final vàrem aconseguir el suport d’una quarentena d’entitats i mesquites. Ja li haviem comunicat al Gabinet de Presidència el que voliem fer, i que quedàvem a l’espera de que ens diguessin alguna cosa en relació a la manifestació de la nit. A partir de quarts de sis de la tarda, vàrem començar a enviar el manifest per fax a la redacció dels principals mitjans de comunicació de Catalunya. El número de fax de la Delegació de la Generalitat a Barcelona va aparéixer en tots els enviaments, però tinc la sensació que ningú es va adonar d’això. Al dia següent, molt pocs mitjans s’han fet ressó d’aquest manifest. Massa esforç per a uns resultats tant minsos.

Ara quedava la qüestió de la manifestació. En Manel Lecha i jo mateix ens vàrem desplaçar a la seu del Consell Islàmic per tal de poder recollir a alguns dels seus representants per tal de poder assistir a la manifestació. Des del Gabinet de Presidència ningú ens havia respòs, però ho vàrem intentar. En arribar a Plaça Catalunya, la gentada era tant enorme, que només vàrem poder situar-nos al costat de l’edifici de El Corte Inglés, molt lluny de la capçalera que es trobava a l’inici del Passeig de Gràcia. Encara recordo les mirades de la gent respecte a uns representants musulmans que, vestits amb gel·labes i turbants, intentàven obrir-se pas entre la multitud. Al final va ser impossible donar una passa més. Jo vaig pensar que ja havia fet prou, i vaig enfilar cap al tren que m’havia de portar a casa.

El dia havia estat molt llarg i dur, com també ho va ser aquella nit d’insomni i vergonya".

(*) Aquest fet em va ser confirmat per la llavors Secretària per a la Immigració, Adela Ros, que va reconéixer que ella va participar en aquest dinar, juntament amb altres membres del partit al que pertanyia la sra. Coll, com el conseller primer Josep Bargalló.