LA INTEGRACIO, QUELCOM MÉS QUE BONA VOLUNTAT
(Revista DCIDOB, nº 38, 1991)
La integració dels col.lectius immigrants en la nostra
societat és una qüestió que no es pot obviar durant més temps. Espanya ha
deixat de ser lloc de pas, per a convertir-se en pais receptor d'aquestes
poblacions, i malgrat l'enduriment de les condicions d'entrada i permanència,
molts d'ells han decidit residir i treballar al nostre país. Fenòmens tals com
el reagrupament familiar i l'aparició de les segones generacions no fan sinó
reforçar la seva presència a la nostra societat.
Aquesta integració abans que tot planteja problemes socials
i polítics que incideiexen directament sobre l'opinió pública. Des d'aquestes
línies volem argumentar que per tal de poder abordar aquestes problemàtiques,
aportant solucions que no es limitin al terreny assistencial, cal analitzar la
integració des dels mecanismes culturals que genera la nostra societat per
conceptualitzar realitats culturals diferents.
A què ens referim quan parlem d'integració? Quan s'empra
aquest terme sovint sorgueix una forta polèmica sobre el seu contingut. En
conjunt, podríem parlar de tres formes d'abordar l'integració. Per una banda,
des d'una perspectiva assimilacionista, es defensa l'argument de que els
nouvinguts han de ser totalment assimilats per la societat receptora. Un
criteri etnocèntric, és a dir, de superioritat cultural, justifica
l'aculturació de les poblacions nouvingudes per mitjà de l'enculturació que es
desenvolupa en la societat que els acull.
Una segona forma, oposada a la primera, entendria la
creació d'una societat en base al principi relativista, pel qual tota cultura i
les seves manifestacions són acceptables, s'entenen amb els seus propis termes
i, degut a això precisament, no permeten la comunicasció intercultural. El
resultat d'aquesta perspectiva no es sinó la segregació o guettificació de les
poblacions nouvingudes.
La tercera fòrmula, que és la que nosaltres defensem, es
fonamenta en el manteniment de certs criteris universalistes, pels quals és
possible establir comunicació entre els homes, malgrat les seves diferències
culturals. L'objectiu d'aquesta tercera acepció seria aconseguir una integració
plena d'aquests col.lectius d'immigrants dins d'un marc social que garantís el
reconeixement, la valoració i el respecte de les pluralitats culturals i
humanes més diverses.
Però per a aconseguir aquesta integració plena cal quelcom
més que bona voluntat. Els problemes que planteja aquest model són molt més
delicats del que sembla a primera vista.
En primer lloc, caldria dir que en el procès d'integració
no es troben implicats sols els immigrants sinó també la societat que els
acull. Aquest pressupost és fonamental pel concepte d'integració que estem
desenvolupant, i potser aquesta sigui la qüestió més difícil a resoldre (a
entendre?). Per la nostra societat, la integració suposa l'apertura cap a
aquestes poblacions estrangeres, tot valorant positivament les seves
manifestacions culturals diferents. Per part dels immigrants, hi ha una clara
intenció d'integrar-se, en alguns cassos tot i adoptant una forma d'assimilació
i d'aculturació voluntària (és a dir, seguint els patrons d'integració
assimilacionista que desenvolupa la nostra societat). Paradoxalment, podríem
dir que els immigrants estàn més oberts a acceptar regles i patrons que no són
seus que no pas nosaltres. Es podria argumentar que ells tenen una raó que els
obliga a integrar-se: la seva estabilitat laboral i social. Però, quina és la
raó que fa que nosaltres haguem d'obrir-nos cap aquesta gent? Quin benefici ens reporta això? A nivell
de la gent del carrer, cóm explicar a una pares que la presència al col.legi
d'infants immigrants és quelcom positiu pel desenvolupament dels seus fills?
Els intents d'integració topen, com ja hem dit, amb tota
una sèrie de problemàtiques socials i polítiques concretes. La societat
d'acollida ha de fer front a qüestions de treball, vivenda, educació o serveis
socials que plantejen l'arribada dels col.lectius immigrants. Mitjançant una
sèrie de decisions polítiques totes aquestes problemàtiques es poden resoldre,
encetant actuacions puntuas dins del terreny assistencial, tot desenvolupant un
discurs humanitari d'acceptació de la presència d'aquests col.lectius en la
nostra societat.
Això pot ser un primer pas, però el model d'integració que
defensem requereix quelcom més. Reclama per part de la societat d'acollida un
intent de revisió dels conceptes i dels patrons epistemològics i cognitius que
empra per abordar el (re)coneixement de la diversitat cultural i humana. Si
tota cultura pren sentit dins d'ella mateixa, proporcionant als seus membres
els elements de significat per a les seves accions, llavors tot és explicat des
de la pròpia cultura, i per tant, el recurs a altres explicacions provinents de
fora d'aquest model monocultural sembla innecessari.
Enfront d'aquest model, lo diferent apareix com a extrany,
com a quelcom del que s'ha de desconfiar. El cert és que els estrangers generan
tensió, en quan a que la seva categorització en el model monocultural no
apareix clarament definida. Es recòrre a imatges incomplertes, sovint
estereotipades, dels nouvinguts, que no fomenten sinó la deformació de la
realitat d'aquests col.lectius. És per això que, sovint, en els patrons
d'autoreproducció de la pròpia cultura, s'aprofita per qüestionar la validesa
de les altres cultures. La nostra és la veritable cultura, mentre que les
altres són declarades com a inferiors o ilegítimes. A partir d'això podem anar
argumentant perquè cal modificar aquests patrons cognitius.
En principi no hi ha res que justifiqui que la defensa de
la pròpia cultura ha de suposar qüestionar les altres. Tampoc creiem que
s'hagin de mesurar les altres cultures a partir dels criteris de la nostra. Fer
això no fa sinó dificultar tot intent de comprensió cultural, i el que és més
greu, prejutjar la relació que es pugui establir entre membres de diferents
cultures. Cal doncs, erradicar amb firmesa el prejudici etnocèntric, degut a
que aquest es configura com el discurs on es recolzen les manifestacions de
discriminació racial i xenòfoba.
Per altra banda, la percepció de les altres cultures com a
formes tant vàlides com la nostra d'organitzar la vida humana, ens ha de servir
com a mitjà per a relativitzar la nostra cultura. Nosaltres formem part d'una
més de les moltes cultures que existeixen; ni la millor ni l'única. És llavors
a partir de l'intercanvi i la comparació intercultural on es desenvolupa la
idea de que el coneixement d'aquestes diferències és ben útil per tal de que
ens coneguem a nosaltres mateixos.
Tal com hem pogut anar veient fina ara, la modificació
d'aquests criteris cognitius no és gens fàcil. Pensem que un dels camins que
poden afavorir-la és l'educació. Michel de Montaigne digué un cop que
"tots vivim limitats per nosaltres mateixos, i amuntegats, no veiem més
enllà dels nostres nassos". D'aquesta manera es volia manifestar contrari
al tancament intracultural i, favorable al diàleg intercultural, creia que la
tasca específica de l'escola és rectificar aquesta miopia constitutiva de tota
cultura. L'escola per corregir aquesta congènia hauria d'educar en el dubte, en
l'autoreflexió enfront la pròpia realitat cultural, a partir del reconeixement
i la comprensió d'altres formes culturals. La presència dels col.lectius
immigrants a l'escola comença a ser important, i aquest pot ser el primer lloc
on poguem apreciar els avantatges que suposa la creació d'una societat basada
en les relacions interculturals.
El que sí sembla evident després de tot això és que el
procès d'integració és llarg i difícil, i que implica tant als que venen com
als que els rebem. Que no es tracta tant sols de desenvolupar polítiques
d'assistència sinó també polítiques d'integració. I sobretot, que cal que es
modifiquin els criteris que han definit lo "estranger" o lo "diferent"
com quelcom a tractar amb recel. És quasi impossible detallar fòrmules
d'integració aplicables a tot moment i situació; no obstant creiem que cal
destacar certs criteris a partir dels quals començar a treballar i a dialogar.
Especialment això darrer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario