Sin rubor

Hace ya unos meses, y después de ver el programa Salvados (La Sexta) del 7 de marzo de 2010, en donde Jordi Évole juntaba a Josep Anglada y los responsables de la mezquita de Reus, se me ocurrió un ejercicio de reflexión conjunta con otros colegas. El objetivo era saber si el programa nos había provocado más carcajadas o más dudas. Al final de todo ello, decidí enviar el siguiente texto (en catalán) al diario Público. Si además quereis ver extractos del programa, lo tenéis aquí.



Fonamentalismes propis i aliens (Público, 25 de junio de 2010)

En l'era digital, ja no es recorden cites textuals sinó imatges en moviment. Dins l'hemeroteca digital que és internet, els hi proposo recuperar -per si no la van veure- el programa Salvados emès per La Sexta el 7 de març passat, on un impertèrrit Jordi Évole es va atrevir a fer un còctel de fonamentalismes propis i aliens. He de reconèixer que vaig riure de gust en veure l'Évole amb "cara de poker" davant dels comentaris de l'imam de Reus i d'en Josep Anglada de Vic. Però no nego que també em va generar una certa preocupació. En comentar el programa, alguns companys a la universitat lamentaven que aquest tipus de programes contribuien a banalitzar els arguments que fonamentalistes “de medio pelo” anaven propagant esperant aconseguir nous adeptes. Tenien raó. Però també la tenien aquells que em deien que el programa es va convertir en un saludable exercici de ridiculització d’aquests actors, que no entenien la provocació que se’ls llençava. Certament, l’humor es converteix en una estratègia per a poder encarar millor una polèmica que ens ofega. A tall d'exemple molt actual, els hi proposo el treball del caricaturista holandès Peter de Wit, Burka Babes, recentment editat al castellà per Glénat.

Davant de la polèmica aparentment inesgotable entorn al vel integral a Catalunya, visionar de nou el programa d’Évole és més que oportú. Sense saber-ho, ens proporciona una interpretació del debat on estem immersos. El programa de Salvados mostra l’oposició entre dos pols que activen l'actual polèmica: per una banda, els arguments d’una lectura rigorista de l’islam que vol imposar com a norma comunitària unes pràctiques i uns hàbits clarament distintius respecte la societat catalana; per l’altra, els arguments obertament xenòfobs, apuntats per un populisme accelerat que troba en la immigració i en l‘islam la causa de tots els mals de la nostra societat. Aquest és un eix ideològic de confrontació que fins l'actualitat es trobava desconnectat, en quan a que els dos pols no interactuaven ni es responien entre si. Allò que ha permès establir aquesta connexió ha estat l'actual debat, on s'han llençat la resta de forces polítiques, que han comès l'error d’embestir només un bulto inconcret i difús (el fonamentalisme aliè), i oblidant -o, en el pitjor dels casos, assumint- els arguments de l'altre element present en l’escena (el fonamentalisme propi).

Després de veure aquell programa, se'm acut la següent reflexió: sembla que avui en dia s’estigui perdent tot rubor davant de l’expressio d’afirmacions que, temps enrera, haguessin expressat una certa autocontenció en pensar que aquestes poguessin ser malinterpretades. Quan en Josep Anglada diu que cal expulsar als immigrants irregulars o que s’ha de prohibir la construcció de mesquites, ja ha perdut el rubor a que algú li acusi de racista. Ell es considera “realista”. Quan l’imam de la mesquita afirma que no té proves de l’existència de la implicació de Bin Laden en l’11-S, o quan afirma que la poligamia “és bona”, no tem que ningú li acusi de radical. Ell es considera “musulmà”. Un i altre coïncideixen a pensar que ja no és necessari aplicar cap mena de contenció als seus arguments, i que aquests poden ser expressats obertament sense preocupar-se de l’efecte que provoquin sobre la resta de gent. “Si no els agrada, que no escoltin, però això és el que és”, deuen de pensar. Per aquests i altres motius, ambdós fonamentalismes, malgrat repel.lir-se mutuament, poden conviure i respectar-se, sempre i quan cadascú es mantingui arrecerat en la seva pròpia comunitat autoexcloent. Els extrems es toquen, diu el refrany, perquè es necessiten per donar-se sentit a si mateixos.

Els problemes, certament, els tenim els altres. Aquells que entenem que la polarització entre ambdós tipus de fonamentalismes és una forma d’anorrear l’essència de la vida plural en una societat democràtica. Ens queda com alternativa tornar a veure el programa de l’Évole: potser ara ja no ens farà tanta gràcia.